Els límits del museu va constituir un assaig de qüestionament col·lectiu del significat i les realitzacions del museu dins el món occidental, i també del procés de transformació que l’afecta. El museu, tal com nosaltres l’entenem, està arribant a la seva fi? S’ha perpetuat més enllà de les seves definicions, des del classicisme fins a la postmodernitat? I, si és així, com evolucionarà en el futur?
Evidentment, una reflexió sobre la possible desaparició del museu ha d’anar lligada a l’anàlisi dels seus objectius i propòsits, dels seus límits. L’exposició i el simposi van oferir l’oportunitat d’aventurar-se en una especulació artística i teòrica rigorosa sobre un tema que ha esdevingut tot un repte, un tema des d’on es descabdella la memòria i el futur de la nostra cultura.
Però la “nostra” cultura i “el” museu -com a institució, com a idea i com a praxi- no són, ni haurien de ser mai, una sola cosa. De fet, resulta molt més interessant la manera en què aquesta institució ha anat evolucionant fins a esdevenir una expressió de múltiples desigs i objectius que ara, més que mai, semblen confrontats. Tradicionalment, el museu s’orientava cap a la preservació i la conservació del cànon de la història de l’art i de l’estètica. La modernitat li va assignar la tasca d’encarnar la utopia i la capacitat redemptora de l’art, i va eixamplar la noció d’allò que pertanyia al museu. Avui dia, el museu sovint voldria ser un espai on noves comunitats culturals i històriques posen en dubte els paradigmes estètics heretats. Tanmateix, aquestes definicions i intencions tan heterogènies no sempre s’han succeït l’una a l’altra, sinó que tot sovint coexisteixen en una institució que aspira a la consecució de totes elles.
Els límits del museu no pretenia imaginar el museu del futur ni recordar amb nostàlgia com va ser, o com podria haver estat, el museu del passat, sinó que va intentar endinsar-se en la genealogia del museu des d’una perspectiva teòrica i crítica. Això no implica, però, una recerca de les arrels del museu, com si la història fos només un desenvolupament continu a partir d’un origen, sinó més aviat una investigació teòrica rigorosa del museu com a artefacte històric. Quins són els pressupòsits epistemològics d’aquesta institució? O, dit d’una altra manera, quina és la seva aposta política, econòmica i social? Els límits del museu no pretenia descriure situacions ni prescriure solucions, sinó analitzar les diverses maneres en què el museu és imaginat dins i fora de la història i de les institucions que l’han determinat en excés. Amb aquesta deconstrucció del lloc que ocupa el museu dins la cultura i l’art occidentals, la Fundació pretenia oferir les eines conceptuals que permetessin redefinir aquest projecte anomenat museu, i així contribuir a la creació d’una nova teoria i una nova pràctica.
Els límits del museu va aglutinar propostes de catorze artistes. Alguns aportaren obres creades amb motiu d’aquesta exposició, d’altres exposaren obres que, en un aspecte o altre, eren rellevants de cara a la temàtica que s’hi analitzava. El projecte va incloure també un simposi.