SADOMASOQUÉS
“Jouir en souffrance” / Gaudir amb sofriment.
Cadaqués impacta, atrapa i alhora provoca un cert refús. En plena atracció, causada en part per la sobrevaloració als mass media que ven Cadaqués com un dels pobles més bells del món, hem proposat una reflexió col·lectiva a través de l’art. Entre el nom i els valors, entre l'experiència i la imatge, entre el clixé i les diferències, i entre el subjecte personal i el subjecte col·lectiu.
L’exposició “Sadomasoqués” és una proposta social i artística que parteix d’una idea de l’artista Antoni Muntadas. S'hi interpel·len artistes locals i internacionals que poden donar-ne resposta, car han viscut o sojornat a Cadaqués ni que sigui temporalment i accidentalment.
Aquest artista ja formulà el projecte “Cadaqués Canal Local” a la mateixa galeria fa justament cinquanta anys, llavors dirigida per l’arquitecte i artista de l’art concret Lanfranco Bombelli. A l’època del pensament i de la televisió única i oficial de TVE, Muntadas creà un sistema multicanal que emetia des de diversos espais de la població entrevistes a personatges representatius i simbòlics (de pescadors a artesans, etc.) sobre els costums del lloc. Ara, des del mateix indret, es presenta de la mà del director de la renovada oferta galerística Huc Malla i la coordinació d’Erika Prüfert, una interrogació sobre la identitat psicofísica del lloc. Els personatges populars han estat substituïts per artistes i els canals d’emissió tecnològics s’han fet vocals i múltiples en la diversitat de mitjans, suports i conceptes i expressions. Del comentari a la gràfica, de la tramesa postal a la tela pintada, de la fotografia a l'objecte, del llibre al vídeo.
Han estat els artistes els que han fixat una sobreimpressió del poble: la cultura artística signa el topònim Cadaqués. El seu contorn geogràfic o humà, és clar, més que l’economia de la plus-vàlua. Però allò que és immutable en la geologia del lloc és alterat per noves construccions: des de Picasso que hi investigà el cubisme analític, al Dalí del mètode paranoicocrític, al Duchamp de les natures mortes, a l’escatologia paisatgística de Hamilton. Són ells qui han ideat i fixat un imaginari ple de jocs lingüístics mentals i visuals.
El terme “sadomasoqués” assaja de definir la idiosincràsia del lloc a partir de l’obra literària de dos escriptors -el francès Sade i l'austríac Sacher-Masoch-, convertides en patologies, al qual s’hi suma el sufix “quers”, això és “pedra”. Així les obres participants comenten allò que no diu el títol, tant se val que facin al·lusió o no al plaer psicoafectiu i fisicoquímic del cos personal i social, ans cada obra crea comentaris, analogies, recels i fins i tot certeses. El valor conceptual i analític es trasllada a imatges.
Les dificultats i la seducció del lloc conflueixen en una història molt particular. Tothom hi ha passat, uns pocs s’hi queden, altres hi tornen tot sovint i els més en fugen. Res no és fàcil: les corbes de la carretera, el vent tramuntanal o de mar, els carrers costeruts, les cales de pedra, els preus, l’aigua potable, la caca du chien... i avui la saturació turística i l’assalt del sector terciari a l’espai públic. I amb tot, hi ha una cultura literària i artística de Cadaqués prestigiada com un lloc privilegiat, un reducte enfront de la degradació urbanística i un testimoniatge de l’arquitectura racionalista local, alhora que un parc natural geològic i de parets de pedra seca preservat.
Vicenç Altaió, escriptor i investigador cultural