Liberxina. Pop i nous comportements artístics

Lugar de exposición
Individual / Colectiva
Colectiva
Fecha inicial (1) / final (2)
Fecha exacta
Fecha exacta
Proyectos expuestos
Descripción / Sinopsis

Les propostes artístiques que es van produir a Catalunya durant la segona meitat de la dècada dels anys seixanta del segle XX, que compartien els ideals de renovació generacional i revolució que van esclatar en diversos nuclis internacionals, es presentaran en aquesta mostra, coincidint amb els 50 anys del maig del 68. Raoul Vaneigem, al seu Tractat de saber viure per a ús de les noves generacions (1967) parlava de l’entrada dins “una era enterament nova”. A L’home unidimensional (1964), Herbert Marcuse va explicitar l’emergència del “gran rebuig” com a inici d’una revolta d’ordre cultural que havia de transformar la societat de dalt a abaix. Un retrat d'un moment de tensió i entusiasme que va obrir les portes a una nova sensibilitat.

Aquest periode ha patit fins ara una certa indefinició per part de la historiografia, que no sempre l'ha sabut encaixar, entre l’ocàs de l’informalisme i la irrupció del conceptual. És el moment de l’emergència del Pop Art i la Nova Figuració, que superava els posicionaments existencialistes de postguerra per assajar altres formes de resistència on l’homologació amb els models culturals internacionals és fonamental. Potser contradictori i efímerl’art d’aquests anys mostra la connexió amb la modernitat internacional lligada als nous paradigmes de llibertat i revolució. Els artistes es mouen entre la militància política i l’individualisme hedonista, entre la reivindicació de la pintura figurativa i les noves pràctiques expandides o inmmaterials. Pacifisme, revolució sexual, crítica al capitalisme, exploració sense límits de la creativitat individual, són alguns dels reptes fonamentals que manifesten, als quals s’afegeix la resistència al context específic del franquisme.

Francesc Artigau o Robert Llimós, o els valencians d’Equipo Crónica, utilitzen la figuració amb clara intenció política i crítica amb la societat de consum i amb el poder. La inicitiava d’Estampa Popular reflecteix alguns dels temes confictius del moment, com és la política exterior dels Estat-Units. D'altres s’apropen a les visions de la psicodèlia, com ara Antoni Porta (Evru), o, com Antoni Llena, exploren l’art pobre en un camí de renúncia radical. L’anomenat per Cirici “Grup del Maduixer” realitza experiments fonamentals, com la primera obra de videoart de l’Estat, Primera mort (1969). A París, Antoni Miralda, Jaume Xifra, Benet Rossell o Joan Rabascall exploren el llenguatge de la performance i preparen formes de conceptualització on els rituals i el símbols es fan servir de manera desmitificadora i crítica. Una nova generació d’artistes que tenen referents i aspiracions molt diferents a les de la immedita postguerra (la de Dau al Set i l’informalisme) assumeix els nous problemes socials i estètics, i apareixen noms com per exemple Norman Narotzky o Amèlia Riera.

Els llocs de l’art són també determinants en aquests anys, no només les galeries, sinó els domicilis particulars, com la Casa del Maduixer o els jardins, com la casa de Vallvidrera d’Arranz-Bravo-Bartolozzi, entre d’altres.

Aquesta serà la primera d’una sèrie d’exposicions-focus que es proposen investigar fenòmens i marcs temporals concrets per fer una lectura analítica de l’art català de postguerra.

Uso público / privado
Público